Reformes
En principi es preveia la dictadura com una situació transitòria per permetre una posterior volta a la normalitat. Amb tal fi es van cessar a les autoritats locals i als principals càrrecs de l'administració, per ser substituïts per militars, des dels ajuntaments i autoritats locals fins al govern central. Es va tractar d'alguna cosa en principi popular, davant el gran descontent amb el caos del final del sistema precedent. Aquest directori militar va durar des del 1923 al 1925, quan Primo de Rivera es va veure obligat a acceptar la inclusió de civils en un intent de formar un govern tecnòcrata. Es va intentar la creació d'una nova política, enfront del caduc sistema de la Restauració.
Per a la reforma administrativa, Primo de Rivera es va recolzar en José Calvo Sotelo que es va inspirar en el pensament d'Antonio Maura. En 1924, la reforma va culminar en l'Estatut Municipal aprovat el 8 de març i un any més tard en el Provincial, tractant d'oferir cert grau d'autonomia local que permetés el desenvolupament dels municipis, si bé mitjançant un sistema de participació electoral parcialment corporatiu que impedia de nou el sufragi universal tal com era demandat. La reforma, no obstant això, no va aconseguir acabar amb el caciquisme imperant que a la llarga reapareixeria.
Va crear l'organització Unió Patriòtica com aglutinador de totes les aspiracions polítiques, així com l'Organització Corporativa Nacional com a sindicat vertical al model de la Itàlia feixista, substituint el 3 de desembre de 1925 el Directori Militar per un civil.
En 1927 es crea una Assemblea Nacional Consultiva, a manera de Parlament però sense que assumeixi el poder legislatiu, mitjançant un sistema d'elecció novament corporatiu en part i d'un altre costat per nomenament vitalici, molt similar al que adoptarà el franquisme anys després. Aquest projecte i la fallida Constitució de 1929 seran els últims intents de la dictadura per mantenir-se.
Per a Ricardo de la Cierva aquest període va suposar encerts en la institucionalització econòmica, fracassant en els seus intents de tancar sòlides institucions polítiques:
«...Ya hemos registrado la dilución de su convocatoria ciudadana, la Unión Patriótica, que sin líderes capaces acabó por convertirse en un conglomerado carente de ilusión y de objetivos, aunque la buena voluntad de sus orientadores aficionados no mereciese la sangrinta traducción de iniciales que propuso el genera Gonzalo Queipo de Llano: UP, urinario publico…»
«...El segundo fracaso institucional fue el de la Asamblea Nacional Consultiva, anunciada por el Dictador el 5 de septiembre del 26, de forma extraconstitucional, pero sin derogar de momento la Constitución de 1876, que siguió suspendida hasta el final del período...»
Ricardo de la Cierva Història de Espanya, pàgines 808-809