Censura

La premsa  de la dècada dels vint –que a nivell polític ve marcada pel  començament de la Dictadura de Primo de  Rivera (1923), per  la fi de la mancomunitat (1924) i que acaba amb la caiguda de Primo de Rivera de la presidència del govern (1930) –manté un desenvolupament força important, en comparació a d’altres exemples. Hom pot pensar que, una vegada iniciada la societat de comunicació de masses a Catalunya, i malgrat els condicionants de la  Dictadura, el procés  de desenvolupament socio-comunicatiu va proseguir la seva dinàmica. I fins i tot, indicadors força representatius assenyalan que aquell procés es  va accelerar, probablement perquè la censura de  temes ideològico-polítics no va deixar una altra  sortida que implementar aquells aspectes més  definitoris de la cultura-espectacle. En aquest sentit guanyar pes el factor comunicatiu ideològic, i representà l’ambit de canvi més substancial. A tall d’exemple, podem assenyalar que l’auge dels entreteniments massius i la seva traducció/representació reflectida en els diaris d’aquells anys així ho corroboren. Això va ajudar a  enriquir i ampliar el discurs informatiu. Tanmateix, el fet  que la censura i la repressió  política que exercí la Dictadura (amb les seves repercussions socials i  culturals que aquest  tipus d’iniciatives  estatals comporta) no varen suposar una dismiinució de l’edició de llibres, revistes i diaris en català, ans al contrari.

Els estudis existents sobre la premsa catalana de  l’època mostren que si bé els principals diaris de Barcelona varen veure reprimits i/o condicionats els  seus continguts pel control informatiu de la Dictadura, el procés de modernització dels periòdics no s’atura,  tot i que algunes  publicacions es van veure obligades a tancar o a redefinir parcialment la seva orieentació. Enttre elles la capçalera Solidaridad Obrera, que ens ocupa i serveix d’eix vertebrador o fil narratiu, com podem comprobar més endavant. La  influència sobre l’audiència es va reforçar, al mateix temps que es va incrementar la venda d’exemplars. La raó d’això s’explica, en part, pel fet que les antigues empreses polítiques d’’opinió (pròpiies del segle XIX) ja s’havien transformat en indústries periodístiques a partir de  la Gran Guerra.

Malgrat la remodelació intensiva de la premsa que es va dur a terme durant els anys de la Mancomunitat (1914-1923), després vingué el tràngol dels anys de censura, passats sovint per la societat civil (i per la premsa com una de les seves manifestacions més capdavanteres) amb prou dignitat, habilitat i astúcia per no aturar-se ni alterar en el fonamental la direcció del canvi. Tot i que com veurem més enllà, Solidaritat Obrera romandrà excluída de l’àmbit de la comunicació. I, ja en els darrers anys vint i l’arribada dels trenta –amb la descomposició de la primera dictadura i després, en temps de la “dictablanda”-, però sobretot en el període republicà, es va produir una segona onada creadora, amb tot un seguit de noves i fonamentals capçaleres, que incorporen molts elements transformadors en el sentit de la modernització vers una plena societat de cultura de masses.En conjunt, la transformació de la premsa va tenir com a eix bàsic la modificació dels processos de la producció informativa periòdica impresa en tots els seus vessants: tècnica de producció i sistemes de distribució, model de gestió empresarial, organització i treball periodístic i concepció global de les publicacions com a vehicle d’informació i serveis.

Segons Enric Marín, aquest procés de canvi va ser condicionat originalment per tres factors:

a)    Un lleuger retard del procés de configuració de la societat catalana de comunicació de masses en relació algunes àrees dels països europeus més desenvolupats; suficient doncs per disposar de models a imitar. Però un retard que es converteix en precocitat si es relaciona els procés català amb totes les altres societats ibèriques i amb bona part de les europees.

b)   La singularitat cultural i política de la formació social catalana sorgida del segle XIX –nacionalitat sense Estat però amb un moviment nacionalista cultural i polític emeergent-, caracteritzada per factors com ara un procés de disglòssia.

c)     Unes diferencies socials molt marcades, dirimides en un marc polític espanyol rígid i obsolet, generadors de profunds antagonismes socials i polítics que trobaven fàcilment expressió en un periodisme més d’idees que no pas informatiu i que en marcaven les prioritats i l’estil.

La permanència d’una institució com la dels directors de palla –donant la cara i cobrant de les empreses per anar  a la presó en comptes dels directors reals- parla clarament de la sensació de manca de garanties legals que sentien els diaris. En aquestes condicions generals, l’establiment de la censura prèvia per part de la dictadura primoriverista troba el camps adobat, encara que també una premsabregada i preparada per a aguantar... Aguantar, resistir, transgredir  i crear. Com a antecedent directe de la publicació Solidaridad Obrera, l’any 1919 va ser detingut Àngel Pastaña, director del diari, i el 1920, unes setmanes abans que matessin Francesc Layret, morien a trets en atemptats diferents, quatre treballadors de la Publicidad. L’any següent, en plena escalada violenta, augmentarien encara les morts d’entre treballadors d’impremtes i tallers de premsa, mentre que s’implantava una altra vegada la censura i era clausurada la impremta de Solidaridad Obrera.

Les multes més habituals –de 500, 1.000 i 2.000 pessetes- i les suspensions –generalment de tres dies a dues o tres setmanes, i encara algunes condonades abans de completar el termini- solien ser motivades  durant la primera dictadura per causa d’alguna informació que no havia estat sotmesa a la censura prèvia.