La crisis
Els assoliments econòmics no van pal·liar la pèrdua de popularitat del règim. Els partits republicans, entre els quals destacava Acció Republicana dirigida per Manuel Azaña i el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, es van agrupar en una Aliança Republicana que va atreure als monàrquics desencantats pel suport de la Corona a la dictadura. Mentre la CNT va recobrar les seves forces, encara que escindida entre els moderats que dirigia Ángel Pestanya i els més radicals agrupats en la FAI. Les condicions de treball seguien sent pèssimes i la dura repressió sobre els obrers va ser distanciant a la UGT i el PSOE que, de la mà de Indalecio Prieto, van abandonar el projecte del dictador.
D'altra banda, els intel·lectuals que, des de 1898, havien acollit no amb mals ulls la possibilitat d'un dictador militar, aviat van haver de patir els efectes del sistema. Ortega i Gasset va fundar una Agrupació al Servei de la República, Miguel de Unamuno es va haver d'exiliar per la seva oposició al règim, Ramón del Valle-Inclán va participar en la creació de l'Aliança Republicana, Vicente Blasco Ibáñez i el ‘blasquisme’ s'oposaven des de València així com Ramón Menéndez Pidal des de la seva càtedra. A les Universitats el règim era impopular i la impossibilitat de donar títols oficials a Universitats d'ordres religioses van estendre el descontentament a sectors de l'Església. Diversos diaris van ser tancats, així com les universitats de Madrid i Barcelona.
La burgesia catalana va veure frustrats els seus intents descentralitzadors, amb una política encara més centralista que abans que, en matèria econòmica, va arribar a afavorir els oligopolis, molts d'ells consolidats en mans de l'Estat o de grups tancats d'empresaris vinculats a la dictadura. Va perdre així el règim la seva acceptació inicial entre l'alta societat catalana. Vist com anticatalanista, van cobrar impuls els nacionalismes d'esquerres, oposats al règim de Primo de Rivera, com els embrions d'Esquerra Republicana de Catalunya. Francesc Macià i el seu Estat Català van tractar de realitzar una invasió infructuosa des de França.
Aquest descontent va arribar a sectors de l'exèrcit, motivant-se pronunciaments republicans com la revolta de Jaca o la Sanjuanada de 1926. Mentre, diverses forces d'esquerres, que agrupaven a un PSOE que havia renegat del règim, als republicans i al catalanisme d'esquerres, van signar en 1930 el Pacte de Sant Sebastià, per una unió d'acció entre les esquerres per proclamar la República.
L'economia, molt afectada des de 1927 per un sistema impositiu absolutament deficitari, es va mostrar incapaç d'assumir la crisi mundial de 1929 al no ser competitiva, no haver seguit el camí de l'expansió real i no fictícia i patir una important fugida de capitals. Al gener de 1930, Primo de Rivera és obligat per Alfons XIII a dimitir, pel temor del rei al fet que el desprestigi de la dictadura afectés a la monarquia.
Els governs de Dámaso Berenguer, denominat la "dictablanda", i de Juan Bautista Aznar-Cabanyes no faran una altra cosa que allargar la decadència. Després de les eleccions municipals del 1931, on els partits republicans triomfen a les zones urbanes, el 14 d'abril es proclama a Eibar la Segona República, donant així fi a la restauració borbònica a Espanya.